TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL

TEORIA DE LA DERIVA CONTINENTAL

En el període entre 1908 i 1912, les aquesta teories van ser proposades pel geòleg i meteoròleg alemany Alfred Wegener que la defensar en una època que els mitjans tecnològics per a demostrar-la no s’havia desenvolupat encara.

A partir de evidències, va renovar la idea que tots els continents van estar units fa milions d’anys, aquest el va anomenar Pangea. Que aquesta es va disgregar i els seus fragments es van començar a moure a la deriva. Wegener, escriu “ L'origen dels continents i dels oceans (1915), que no van ser acceptada pels científics fins a 1960, quan la investigació oceanogràfica va revelar el fenomen conegut com expansió del fons del mar.

També deia  que les plaques continentals es trenquen, es separen i xoquen deformant serralades de muntanyes. Wegener creia que les plaques continentals lliscaven sobre l'escorça oceànica com els icebergs. Creença errònia per que després els geòlegs van descobrir capa

Aquestes son algunes de les proves:

·         Proves geogràfiques

Si ens fixem en els límits de les plataformes continentals es nota el gran canvi.

Tots els continents eres junts fa dos-cents danys i s'anomenava ''Pangea''

Sospita que els continents estaven units en èpoques passades a causa de la gran coincidència de les línies del continents , especialment en Àfrica i Amèrica del sud.

·         Proves paleontològiques

Hi ha fòssils d'organismes que s'han trobat a milers de quilòmetres de distància com a l'Amèrica del Sud - Àfrica o Índia - Australia.

Si els continents no haguessin estat junts les espècies haurien d'haver travessat tot l'oceà per arribar-hi.

 

·         Proves paleoasiàtiques

Wegener va descobrir que existien zones de la Terra en que els climes actuals no coincideixen amb els que van tenir al passat.

Aquelles proves van fer suposar que els continents el localitzaven en una latitud mes al sud que la que ocupen ara .

·         Proves  geològiques i tectòniques

Si s’unissin tots els continents podem veure que els tipus de roques, la seva cronologia i les cadenes muntanyoses tindrien una continuïtat física i formarien un cinturó quasi continu.

Per això podem deduir que moltes formacions   geològiques i serralades es varen originar quan tots els continents estaven reunits i desperts es varen separar .

                                                                                                                    Lisa i Gemma

El desgel dels pols s’accelera.

L’efecte hivernacle

 L'efecte hivernacle és un fenomen natural que permet que la Terra tingui una temperatura idònia per a la vida: l'energia del Sol travessa l'atmosfera i escalfa la Terra, però alguns gasos de l'atmosfera (CO2 i vapor d'aigua) impedeixen que la radiació procedent de la Terra escapi a l'espai. Gràcies a aquest fenomen, l'escalfor queda retinguda a l'atmosfera i el planeta manté constant la seva temperatura global.

 Avui dia l'efecte hivernacle s'ha incrementat molt a causa de la contaminació de l'atmosfera, que provoca que alguns gasos retinguin massa calor a prop de la superfície de la Terra. És per aquest motiu que les temperatures del planeta han augmentat en l'últim segle.

 L'escalfament del planeta és un fenomen que cada vegada causa més preocupació. Pot semblar que el fet que la temperatura de la Terra augmentés un parell o tres de graus, s'hi notaria ben poc, però no és pas cert. Si la temperatura pugés uns quants graus, es produiria un canvi climàtic a nivell mundial, cosa que provocaria l'extinció de molts éssers vius, arruïnaria l'agricultura i la vegetació, i això tindria conseqüències nefastes per a la humanitat. Si la temperatura pugés, es fondria una part dels casquets polars, amb la consegüent inundació de les zones costaneres molt poblades.

 Els científics creuen que si els gasos hivernacle es dupliquen es pot produir un increment de la temperatura mitjana de tot el planeta entre 1,5 i 4,5 ºC. Si tenim en compte que la diferència entre la temperatura durant l'última era glacial i el temps actual és de només 4 ºC, no és difícil imaginar que un augment de la temperatura en la mateixa proporció tindria conseqüències catastròfiques. El clima de tot el món canviaria. Les temperatures serien molt més altes, les tempestes més fortes, els tornados i huracans més freqüents, les inundacions més intenses i les sequeres més duradores.

 D'altra banda, si la Terra s'escalfés, les glaceres de les muntanyes i els casquets polars es fondrien i això tindria conseqüències catastròfiques per a alguns països perquè moltes ciutats quedarien cobertes permanentment per les aigües.

El desgel del pols i les glaceres

 Les capes de gel de Groenlàndia i de l'Antàrtida s'estan fonent d'una manera bastant més irreversible i més accelerat del que s'esperava, ha advertit l'agència espacial nord-americana  (NASA), després de prop de vint anys d'observacions dels seus satèl · lits (1992 -2009). El temut impacte del desglaç en el nivell del mar pot fer-hi molt abans del que van preveure els experts de l'ONU el 2007.

 Segons aquest estudi, les capes de gel polar s'estan fonent més ràpid que les glaceres de les muntanyes. El 2006 els Pols van perdre en el seu conjunt 475 gigatones de gel davant de les 402 gigatones que van desaparèixer de les glaceres de muntanya. Una gigatona equival a mil milions de tones mètriques. Una pèrdua així és suficient perquè el nivell del mar pugi 1,3 mil · límetres cada any.

 Durant l'any 2010, la capa de gel que cobreix Groenlàndia es va fondre a un ritme rècord. Aquest fet podria ser l'inici d'una pujada important del nivell del mar a les pròximes dècades.

 La NASA ha analitzat dades dels seus satèl · lits entre 1992 i 2009 i ha descobert que cada any durant el curs de l'estudi les capes de gel dels casquets polars van perdre una mitjana combinat de 36,3 gigatones més que l'any anterior

 Anteriorment al març els experts del Centre Nacional de Dades sobre Neu i Gel (NSINC per les seves sigles en anglès) d'EE. Units. informar que mentre que la superfície del gel marí a la regió de l'Àrtic va arribar al mínim històric establert el 2005, la superfície de la capa de neu al Hemisferi nord superava l'habitual.

 Una investigació en el marc de l'Any Polar Internacional (API) 2007-2008 aporta noves proves sobre la generalització dels efectes de l'escalfament global en les regions polars, segons han anunciat els seus autors en un comunicat. La neu i el gel estan disminuint en ambdues regions polars, cosa que afecta tant a la vida humana com a la vida animal i vegetal local de l'Àrtic, ia la circulació oceànica i atmosfèrica mundial i al nivell del mar.

 El comunicat de premsa assegura que ara queda clar que les capes de gel de Groenlàndia i de l'Antàrtida estan perdent massa, el que contribueix a l'elevació del nivell del mar. L'escalfament a l'Antàrtida està molt més generalitzat del que es pensava abans de l'API i resulta que a Groenlàndia cada vegada hi ha menys volum de gel. Els investigadors també van descobrir que a l'Àrtic, durant els estius de 2007 i 2008, l'extensió mínima del gel marí durant tot l'any va disminuir al nivell més baix detectat mai des que van començar a elaborar a registres satelitales fa 30 anys.

 En les expedicions realitzades en el marc de l'API es va registrar també un ritme sense precedents de la deriva del gel a l'Àrtic. A causa del escalfament global, van canviar els tipus i l'abast de la vegetació a l'Àrtic, el que va afectar els animals de pastura ia la caça. Altres proves de l'escalfament del planeta són les obtingudes pels vaixells d'investigació de l'API, que han confirmat que el nivell d'escalfament de l'oceà Austral està per sobre del normal. El refredament dels corrents dels fons oceànics prop de l'Antàrtida és coherent amb l'augment de la fosa del gel de l'Antàrtida i podria afectar la circulació oceànica. Per tant, l'escalfament global afecta l'Antàrtida de formes que abans no es coneixien.

 La investigació realitzada en el marc de l'API també ha identificat grans reserves de carboni emmagatzemat com el metà en el permafrost (capa profunda del sòl permanentment gelada). El desglaç del permafrost amenaça amb desestabilitzar el metà-un gas d'efecte hivernacle-emmagatzemat i enviar-lo a l'atmosfera. De fet, els investigadors de l'API que es trobaven al llarg de la costa de Sibèria observar emissions substancials de metà procedents dels sediments dels oceans.

 En conclusió, la pèrdua de glaceres i dels casquets polars durant aquest segle pot ser responsable de fins a un 60% de la pujada del nivell del mar, el que suposa entre 10 i 25 centímetres, si arribessin a fondre completament, l'augment del nivell de l'aigua seria d'un metre.

http://www.youtube.com/watch?v=gx27_-sQmNo

Iciar Garcia i Jéssica Tresserras.

Tectònica de plaques

La tectònica de plaques és una teoria geològica que explica la forma en què s'ha format la litosfera, és a dir, la part superior més freda i rígida de la Terra. La teoria dóna una explicació a les plaques que formen la superfície de la Terra i als desplaçaments que s'observen entre elles en el seu desplaçament sobre el mantell terrestre fluid. Aquesta teoria també descriu el desplaçament de les plaques, les seves direccions i interaccions.

Les plaques tectòniques es desplacen unes respecte a altres amb velocitats d'aproximadament 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles de les mans. Ja que es desplacen sobre la superfície finita de la Terra, les plaques interaccionen unes amb les altres al llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l'escorça i litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés). Altres fenòmens associats són la creació de volcans, especialment en el cinturó de foc del Pacífic, i les fosses oceàniques.

Origen de les plaques:

Es pensa que l'origen de les plaques es deu a corrents de convecció a l'interior del mantell que fragmenta la litosfera. Els corrents de convecció són patrons circulatoris que es presenten en fluids que s'escalfen en la seva base. En escalfar-se la part inferior del fluid es dilata, i aquest canvi de densitat produeix una força de flotació que fa que el fluid calent pugi cap a la superfície. En arribar a dalt es refreda, descendeix i es torna a escalfar, establint-se un moviment circular autònom, amb una escala de temps de milers i milions d'anys. En el cas de la Terra se sap, a partir d'estudis de reajustament glacial, que l'astenosfera es comporta com un fluid, i es creu que la font de calor és el nucli terrestre que, s'estima, té una temperatura de 4500 °C. D'aquesta manera, els corrents de convecció en l'interior del planeta contribueixen a alliberar la calor original emmagatzemada al seu interior, adquirit durant la formació de la Terra.
Així, en zones on dues plaques es mouen en direccions oposades –com és el cas de la placa africana i la nord-americana, que se separen al llarg de la serralada de l'Atlàntic–, els corrents de convecció formen un nou fons oceànic, calent i flotant, formant les serralades meso-oceàniques o centres de dispersió. Quan s'allunyen dels centres de dispersió les plaques es refreden, es tornen més denses i s'enfonsen en el mantell al llarg de zones de subducció on el material de la litosfera és fos i reciclat.
Una analogia sovint emprada per descriure el moviment de les plaques és que aquestes "floten" sobre l'astenosfera com el gel sobre l'aigua. Tanmateix, aquesta analogia és parcialment vàlida ja que les plaques tendeixen a enfonsar-se en el mantell com ja s'ha comentat.

Teoria de la tectònica de plaques:

La teoria de la tectònica de plaques va ser desenvolupada principalment entre els anys 50 i 60 i es considerada com la gran teoria unificadora de les ciències de la Terra, ja que explica una gran quantitat d'observacions geològiques i geofísiques d'una manera coherent i elegant. A diferència d'altres teories, la seva concepció no es atribuïda a una sola persona; va ser conseqüència de la col·laboració internacional i de l'esforç de destacats geòlegs, geofísics i sismòlegs que, de manera progressiva, van anar aportant informacions sobre l'estructura dels continents, les conques oceàniques i l'interior de la Terra.

En la dècada de 1960 es van realitzar progressos significatius resultat d’un seguit de descobriments, especialment el de la serralada central Atlàntica. El 1962 el geòleg americà Harry Hammond Hess va publicar un document amb la teoria de la tectònica. El professor de geologia de la Universitat d’Arizona State Robert S. Dietz havia publicat la mateixa idea l'any anterior a la revista Nature, si bé la primícia pertanyia a Hess, ja que havia distribuït un manuscrit inèdit del seu article ja el 1960. En lloc de considerar que els continents es moguessin a través de l'escorça oceànica (com suggeria la teoria de la deriva continental), Hess va suggerir que una conca oceànica i el seu continent adjacent es mouen conjuntament en la mateixa unitat d'escorça o placa. En el mateix any, Robert R. Abrics del EUA Geological Survey descrivia les principals característiques de l'arc insular de subducció a les illes Aleutianes. 

El seu informe, encara que va ser poc comentat i fins i tot ridiculitzat en el seu moment, ha estat considerat "seminal" i "clarivident". El 1967 W. Jason Morgan va proposar que la superfície de la Terra consta de 12 plaques rígides que es mouen uns respecte a altres. Dos mesos més tard, el 1968, el francès Xavier Le Pichon va publicar un model basat en 6 grans plaques amb els seus moviments relatius.

Llista de les grans plaques:

-Placa africana

-Placa antàrtica 

-Placa australiana 

-Placa eurasiàtica 

-Placa nord-americana 

-Placa sud-americana 

-Placa pacífica

 

Límits de les plaques

Els límits són les vores d'una placa i és on es presenta la major activitat tectònica, ja que és en aquestes zones on es produeix la interacció entre plaques. Hi ha tres tipus de límit: 

-Divergents: Són límits en els quals les plaques se separen unes de les altres i, per tant, emergeix el magma des de les regions més profundes. És el cas de la dorsal meso-atlàntica formada per la separació de les plaques d'Euràsia i Amèrica del Nord i les de l'Àfrica i Sud-amèrica. 

  

-Convergents: Són límits en els quals una placa xoca contra una altra, formant una zona de subducció, en què la placa oceànica s'enfonsa sota la placa continental, o un cinturó orogènic en el cas que les plaques xoquin i pateixin fenòmens de compressió. Són coneguts també com a vores actives.

-Transformants: Són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d'una falla de transformació.

Noel Sebastià i Francisco José Manzano

HISTÒRIES D’UN VELL PLANE

Formació Lluna

La història de la Terra comprèn els aproximadament 4.600 milions d'anys que van des de la formació de la Terra a partir de la nebulosa presolar fins el present.

La Terra després de la seva formació, era una esfera de roca candent sense cap satel·lit fins que, un planteta d’una mida aproximada a la de Mart, suposadament amb una òrbita que s’havia desestabilitzat, va xocar contra la Terra i les restes d’aquest impacte van orbitar com un anell fins que es van concentrar i van formar la Lluna. També es creu que aquest impacte canvià l'eix de la Terra, produint l’inclinació  de 23,5° que causa les estacions de la Terra (els orígens dels planetes tindria un eix de 0° sense estacions). També podria haver accelerat la rotació de la Terra i iniciat la seva tectònica de plaques.

Eix de la Terra

Hi ha diverses etapes importants amb les que ens hi podem fixar:

Pel que fa a l’era de Precambrià, ens hi podem trobar tres períodes.

- L’eó Hadeà és el primer dels períodes, que és comprès des la formació de la Terra fins a uns aproximadament 3.800 milions d'anys. El nom "Hadeà" ve del grec Hades, que vol dir infern i que es refereix a les condicions de la Terra en aquells temps. 

En aquest període podem trobar-hi que els gasos, al principi, s’escapaven quan la Terra tenia el 40% del radi actual però quan hi va haver l’impacte que va formar la Lluna, s’hi va formar una “atmosfera” de vapor de roca que al condensar-se en milers d’anys, van aportar una atmosfera rica en diòxid de carboni, hidrogen i vapor d’aigua.

- L'Arqueà és el segon període, que data de fa 2.500 milions d'anys. En aquesta etapa hi podem trobar grans erupcions volcàniques i fusions i aparicions de metalls varis. Pel que fa als continents, no n’hi van aparèixer de grans fins a l’Arqueà tardà.

-El Proterozoic, és l’últim dels períodes i consta de tres etapes més: el Paleoproterozoic, el Mesoproterozoic i el Neoproterozoic.

Pangea

          · El Paleoproterozoic, és la primera era de les tres subdivisions, i que va durar entre fa 2.500 i 1.600 milions d'anys. Va ser aleshores que els continents s'estabilitzaren per primera vegada. També va ser en aquest temps que van aparèixer els cianobacteris, un tipus de bacteri que usen el procés bioquímic de la fotosíntesi per a produir energia i oxigen. Per altra banda, els organismes anaeròbics, és a dir que funcionaven amb un sistema de respiració que no requeria l’oxigen, gran part van desaparèixer a causa de l’augment d’aquest element. Aquest fet és conegut com a Catàstrofe de l’oxigen.

          · El Mesoproterozoic, és la segona era de les tres subdivisions, i que va durar entre fa 1.600 i 1.000 milions d'anys. Els events més importants d'aquesta era són la formació del supercontinent de Rodínia (nom d'un supercontinent que fa uns 1.100 milions d'anys, durant el neoproterozoic, comprenia la major part de la superfície de terra del planeta. Va començar a segmentar-se fa uns 800-750 milions d'anys a causa de moviments magmàtics a l'escorça terrestre, acompanyada d'una intensa activitat volcànica. Finalment s'escindí en vuit continents dels quals posteriorment es formarà el supercontinent Pangea),  i l'aparició de la reproducció sexual.

          · El Neoproterozoic és la tercera i última de les subdivisions i va durar entre fa 1.000 i 542 milions d'anys. Comprèn les glaciacions més severes que es coneixen (durant les quals els casquets polars arribaven fins l'equador) i, en la part final de l'era (el període Ediacarià, on hi havia animals tous i sense closca i aparició d’una nova capa de carbonats que indica un canvi climàtic), es troben els primers fòssils de vida multicel·lular, incloent-hi els animals més antics.

Una altra era, post-Precambrià, n’és el Fanerozoic.

- El Fanerozoic és un eó geològic, que es caracteritza perquè la vida animal hi ha estat molt abundant. Cobreix uns 545 milions d'anys, començant en els temps en què van aparèixer per primera vegada els animals de closca dura. Avui en dia encara ens trobem en l'eó Fanerozoic. El nom ve dels mots grecs "faneros" (visible) i "zoo" (vida), i es refereix al gran nombre d'organismes que hi ha hagut des de l'explosió cambriana (l'aparició sobtada en termes geològics de complexos organismes macroscòpics multicel·lulars). Aquest període es divideix en cinc sub-eres més:

          · El Paleozoic va des del temps de la primera aparició en abundància de fòssils de closca dura fins al temps en què els continents començaven a ser dominats per rèptils grans i relativament sofisticats, així com per vegetals relativament moderns. El límit inferior se situa  en la primera aparició de criatures conegudes com trilobits (classe d'artròpodes extints). El límit superior està situat en una extinció 300 milions d'anys més tard, conegut com l'extinció permiana (extinció massiva d'espècies marines i terrestres en un període de temps geològicament curt). Aquesta etapa comença poc després de la fragmentació del supercontinent de Rodínia, i al final d'una edat glacial global. Cap al final de l'era, els continents s'agruparen de nou en un supercontinent anomenat Pangea, que incloïa la major part de l'àrea terrestre de la Terra.

          · El Mesozoic el límit inferior del qual està delimitat per l'extinció permiana i el superior està marcat per l'extinció del Cretaci-Terciari (va tenir lloc fa uns 65,5 milions d'anys i va ser una gran extinció en massa que va afectar a especies de tot tipus). Geològicament, l’etapa comença amb quasi tota la superfície terrestre de la Terra agrupada en un supercontinent anomenat Pangea. Durant el Mesozoic, la Pangea es es va dividir en dos continents; al nord, Lauràsia, i al sud, Gondwana. Lauràsia es va distribuir en Amèrica del Nord i Euràsia, mentre que Gondwana es va repartir progressivament en els quatre continents actuals d'Amèrica del Sud, Àfrica, Austràlia i l'Antàrtida.

            · El Paleogen és un període geològic que va començar fa 65 milions d'anys i va acabar fa 23 milions d'anys. Aquest període és molt important perquè va ser el temps en què els mamífers evolucionaren de petites formes simples en animals molt diversos després de l'extinció en massa que acabà l'anterior període. Alguns d'aquests mamífers van evolucionar en grans especímens que van dominar la terra, mentre que altres van ser capaços de viure en medis especialitzats marins, terrestres i fins i tot aeris. Tingueren lloc alguns moviments de plaques tectòniques. El clima es va refredar lleugerament i els mars interiors desaparegueren de Nordamèrica al principi del període.

           · El Neogen va des de fa 23 milions d'anys fins fa 2milions d'anys. El que més destaca d’aquesta etapa és el fet de que els mamífers i les aus evolucionaren bastant. Moltes altres formes romangueren relativament estables. Hi hagué moviments continentals, essent-ne el més important la connexió entre Amèrica del Nord i del Sud i el clima es refredà més.

        · Per últim, el període Quaternari (fa uns 1,806 milions d'anys) fins al present. Els continents, la fauna i el clima es distribueixen tal qual els coneixem.

Pel que fa al futur de la Terra, es determinarà per una diversitat de factors, incloent augments en la lluminositat del Sol, la pèrdua d'energia calorífica del nucli de la Terra, pertorbacions per altres cossos del sistema solar i la bioquímica de la superfície de la planeta. D'aquí a mil o dos mil milions d'anys, l'augment regular de la radiació solar a causa de l'acumulació d'heli al nucli del Sol provocarà la pèrdua dels oceans i l'aturada de la deriva continental (teoria segons la qual els continents es mouen els uns respecte dels altres).  D'aquí a quatre mil milions d'anys, l'augment en la temperatura superficial de la Terra provocarà un efecte hivernacle descontrolat. En aquest punt, la major part de la vida, si és que no tota, estarà extinta. El final més probable del planeta és l'absorció per part del Sol en uns 7.500 milions d'anys, després que l'estrella entri en la fase de gegant vermella i s'expandeixi fins passar l'òrbita del planeta.

 
Imma Pérez Poza i Júlia Roura Bosch

EL VOLCÀ DE L'ILLA FERRO

EL VOLCÀ DE L'ILLA FERRO

Abans de parlar de què succeeix a l'illa del Hierro, cal conèixer com s'origina un volcà.

Tot prové d'una esquerda de l’escorça terrestre per on pugen roques foses( magma) de l’interior de la Terra cap a la superfície. Els volcans s’originen principalment a les vores de les plaques litosfèriques.

Les formes de relleu més característiques són les asociades al fenómen volcànic: malpaís, tubs volcànics , calderes , cràters, colades...



-  Un malpaís és un accident del relleu caracteritzat per la presència de roques erosionades d'origen volcànic en un ambient àrid. En aquesta accepció pot referir-se al:
  Malpaís de Güímar a Tenerife, Espanya.
  Malpaís de la Rasca a Tenerife
  Malpaís de la Corona a Lanzarote, Espanya

-  Els tubs de lava o tubs volcànics són túnels formats en l'interior de colades de lava mentre aquesta flueix.

La superfície de colada, en entrar en contacte amb l'aire (que és molt més fred) se solidifica creant un excel·lent aïllant tèrmic perquè el flux de lava líquida pugui mantenir la seva temperatura al subsòl. Això és un mecanisme molt corrent en la majoria de colades basàltiques, i permet a la lava assolir distàncies elevades, arribant fins i tot a desguassar al mar havent fluït únicament per l'interior del tub.

-   Caldera, en geologia i vulcanologia, és una cavitat de grans dimensions aproximadament circular. Aquest terme se sol confondre amb el de cràter volcànic, que en sentit estricte és la depressió circular al vèrtex de un conus volcànic. Una caldera és generalment una gran estructura volcànica de col·lapse localitzada sobre una cambra magmàtica.

-   Un cràter volcànic és una depressió aproximadament circular o el·líptica que es troba al cim o de vegades sobre els vessants d'un volcà i format per l'explosió o l'esfondrament del volcà. Pot tenir talles variables anant des d'alguns metres a diverses desenes de quilòmetres de diàmetre. No obstant això, més enllà d'una talla de 1 500 metres, es parlarà llavors de caldera.

-  Una colada és un mantell de roca basàltica format al voltant 

d'un volcà per la solidificació de la massa de magma que flueix d'aquest en les seves erupcions.

NOTÍCIA:  http://www.youtube.com/watch?v=ot6sLckrNIE&feature=related 

L'octubre del 2011 hi va haver un seguit de terratrèmols a l'illa del Hierro, que van anar acompanyats per una erupció volcànica situada uns 3km del sud de l'illa.

Durant l'última setmana del Ferro s'ha vist sacsejat per fins a tres sismes superiors als 4 graus de magnitud, inclòs aquest últim, localitzats a la zona del Golf, lloc on es localitzen la majoria dels terratrèmols des que va fer erupció el volcà submarí al sud de l'illa. I és aquí a la zona del Golf on els científics sospiten que pugui produir una segona erupció.

Mentrestant, l'erupció del volcà de la Restinga continua i avui s'han donat a conèixer diverses imatges de la zona d'erupció en les quals es poden observar materials magmàtics desgasificats i grans bombolles arribant a la superfície, així com material més fi d'un color entre grisenc i marró. L'erupció fisural tindria la seva boca més propera a la costa a uns 1800 metres de terra ferma.

Que està passant a l'illa del hierro perquè s'originès aquest fenòmen?

En general, la situació dels volcans es concentra sobre els límits de les plaques tectòniques. Tot i així, hi ha zones volcàniques aïllades que es troben lluny dels límits de placa i que són conegudes amb el nom de “punts calents” o “hot spots”. L’origen del vulcanisme a les illes Canàries està originat per un d’aquests “punts calents”.

Els punts calents són manifestacions d’efusivitat magmàtica  intrapacal associats a l’existéncia de punts calents sota aquesta. En efecte, els corrents convectius dins del mantell terrestre produeixen a vegades magma més calent que ascendéix fins a entrar en contacte amb l'escorça terrestre on la seva elevada temperatura fon aquesta i forma els  volcans a la superfície.

Hi haurà erupció a l'illa del Hierro?

La possibilitat d’una erupció a l’illa de El Hierro va començar a plantejar-se fa uns mesos, quan es va detectar un augment gradual del nombre de terratrèmols registrats a la zona. Aquesta intensificació de l’activitat sísmica està produïda per l’ascensió d’una bossada de magma cap a zones més properes a la superfície terrestre.

Perquè finalment es produís una erupció volcànica el magma hauria de trobar una fractura que permetés la seva sortida a la superfície. Tot i així, el més probable és que el magma no trobi aquesta sortida i quedi emplaçat en profunditat refredant-se lentament i sense generar una erupció volcànica.

Actualment el magma que es manté actiu a l’illa de El Hierro es troba encara a uns 12 km de profunditat i la possibilitat de que pugui arribar a la superfície i generar una erupció volcànica es calcula que és d’un 15%.

Hi ha risc per la població de l’illa?

Durant els darrers dies s’ha produït el desallotjament d’algunes poblacions a l’illa de El Hierro a causa del risc de despreniments provocats pels moviments sísmics.

En cas de produir-se una erupció, el risc pels habitants de l’illa seria baix ja que les mesures de control són exhaustives i permetrien tenir el temps suficient per desallotjar els seus habitants. A més, a priori es tractaria d’una erupció sense grans explosions i amb un desplaçament de la lava a baixa velocitat.